El Museu
del Prado és un dels millors museus d'art del món, especialment la seva pinacoteca, ja que
té una gran col·lecció de pintura espanyola, italiana i flamenca.
Està situat a Madrid
i és propietat del Ministeri de Cultura d'Espanya.
Que ver en el
Prado?
Debido a la magnitud de las colecciones expuestas y la
dificultad para decidir qué ver; el Museo del Prado propone a sus visitantes
tres recorridos para conocer sus obras maestras.
Según el tiempo con el que se cuente para realizar la
visita, se han seleccionado 15, 30 y 50 piezas que recorren los nombres de los
pintores más destacados, además de obras excepcionales de orfebrería y
escultura de los fondos del Museo.
Tres recorridos por las salas, en donde no dejar de
ver obras cumbre de los maestros europeos como La
Anunciación de Fra Angélico,
El Lavatorio de
Tintoretto,
El
Descendimiento de Roger van der
Weyden, El jardín de
las Delicias del Bosco
o Las tres
Gracias de Rubens;
junto con obras claves de la escuela española como Las meninas
de Velázquez,
El sueño de
Jacob de Ribera
o Los
fusilamientos de Goya.
Link: 2 horas en el Prado. Guia Básica:
Las obres de la visita bàsica de 2 horas:
https://www.museodelprado.es/coleccion/que-ver/2-horas-en-el-museo/vista/1/#obra390
- Pintura
espanyola. Amb gran diferència, la major col·lecció del
món. Cronològicament abasta des de murals romànics
del segle
XII fins a Goya (segles
XVIII-XIX), incloent pintura medieval, amb Bartolomé Bermejo i Berruguete,
renaixentista, amb autors com Pedro
Machuca i Joan de Joanes, manierista amb el
protagonisme absolut de El Greco, i barroca
amb Zurbarán, Ribera, Murillo i Velázquez. Només les
col·leccions d'aquests quatre autors sumen 200 pintures. Del segle
XVIII, destaquen a part de Goya els bodegons de Luis Meléndez i la variada col·lecció de Luis
Paret, considerat el millor pintor espanyol d'estil rococó.
Actualment es treballa en la posada en valor de la pintura espanyola del segle
XIX posterior a Goya, que inclou riquíssims fons des del Neoclassicisme
fins a Marià Fortuny i Sorolla. Entre les
últimes novetats de la col·lecció espanyola, destaquen les compres de "La
condesa de Chinchón" de Goya, "El barber del Papa" de Velázquez i la Col·lecció Naseiro de
bodegons, que ha cobert múltiples llacunes dins de tal temàtica.
- Pintura
italiana. Des del primer Renaixement,
amb uns pocs exemples de Fra
Angelico, Giovanni dal Ponte, Mantegna,
Antonello da Messina i Botticelli, fins al segle XVIII (Tiepolo i Corrado Giaquinto). També, 8 obres de
Rafael
i el seu taller, obres mestres de Correggio,
Bronzino,
Andrea del Sarto, Sebastiano del Piombo, Annibale Carracci, Caravaggio,
Guido
Reni, Luca Giordano... i la major col·lecció
mundial de l'escola veneciana (Tiziano,
Tintoretto,
Veronès i Bassano).
- Pintura
flamenca i holandesa. Primitius flamencs (Van der Weyden, Dirk
Bouts, Hans Memling) i El Bosch. Igualment excel·lents són
les pintures de Patinir, "La Dansa de la Mort"
de Pieter Brueghel i diverses de Quentin
Metsys i Coecke. Pintura
flamenca del segle XVII: una enorme col·lecció de Rubens,
més de 25 quadres de van Dyck, diversos de Jacob
Jordaens, incloent el seu Autorretrat amb la seva família, i la
sèrie de "Els Quatre Sentits" de Brueghel. És una de les millors
col·leccions flamenques del món, només comparable amb la del museu de Viena. La
pintura holandesa del XVII té una presència molt més curta, encara que
inclou "La reina Artemisa" de Rembrandt
i exemples de Gabriel Metsu, Adriaen van Ostade i Philips Wouwermans.
- Pintura
francesa. Tot just hi ha exemples anteriors a 1600,
encara que els segles XVII i XVIII compten amb obres magistrals de Poussin,
com "El Triomf de David" i "El Parnàs". Claudi de Lorena compte amb diversos
paisatges magistrals. El tenebrisme compte amb exemples cridaners
de Georges de La Tour i Valentin de Boulogne.
Retratistes dels borbons espanyols, com Ranc i Van Loo, tenen presència al costat de
mestres rococós com Watteau i Boucher.
- Pintura
alemanya. Reduïda en nombre, però de gran qualitat.
Quatre de les obres mestres d' Albert Durer, entre elles el seu
"Autorretrat" de 1498 i la parella de taules d' Adam i Eva, així com
una Verge i dues curioses escenes de cacera de Lucas
Cranach, dues al·legories molt importants de Hans
Baldung Grien i, ja del segle XVIII, un ric grup de retrats d'Anton Raphael Mengs.
- Escultura.
Escultura grega i romana, també del segle
XVI i posterior. Destaquen les Muses que van pertànyer a Cristina de Suècia, i que després de
l'última ampliació se situaran al rebedor oval, sota la sala de Les
Menines.
- Arts
decoratives. El Tresor del Dofí, valuosa col·lecció
d'orfebreria
i gemmes tallades.
- Dibuixos i
estampes. Sobresurt la col·lecció de dibuixos de Goya, la
més àmplia del món.
Curiositats
És el museu del món amb més obres de Goya
(unes 120 pintures, incloent gairebé tots els seus cartrons per a tapissos), Tiziano
(unes 30), juntament amb importants sèries de Tintoretto
i El Veronès,
El Greco,
Patinir
(vàries de les seves obres mestres, de la seva cortísima producció), Rubens (al
voltant de 80 obres, algunes pintades a duo amb altres artistes),Velázquez
(unes 45 pintures, de les tot just 100 catalogades)
Al museu es troba el quadre anomenat La Glòria pintada per Tiziano
per Carles I, que al costat del retrat de
l'Emperadriu li acompanyarien en el seu retir del monestir de
Yuste a Càceres.
Es guarda també el Retrat ecuestre de la reina Margarita del pintor Bartolomé González,
mostrant dos de les joies més famoses del Joier de la Corona d'Espanya: la
perla anomenada Pelegrina (actualment en poder d'Elizabeth
Taylor) i el diamant l' Estany, trobat en terra de Madrid i tallat
per Jacome Trezzo.
Es troben així mateix les pintures amb que Goya
va decorar la seva finca de Madrid anomenada "La Quinta del
Sordo". Adquirida la propietat pel baró Emil d'Erlanger, va
ordenar el seu trasllat, després de presentar-les a París, al no despertar
l'interès del Museu del Louvre, va decidir llegar-les al
Prado.
En els seus inicis, el museu obria tot just dos o tres dies a la setmana, i
tancava sempre que plovia, se suposa que per a evitar massificacions i
brutícia. D'altra banda, durant molt temps les sales no estaven degudament
pavimentades, i la pols havia d'eliminar-se regant el sòl amb aigua.
El popular actor Tony Leblanc presumia d'haver nascut en el
museu, ja que el seu pare hi treballava en aquella època, i alguns empleats
tenien els habitatges a l'interior del recinte.