Que farem cada dia, 1,2,3 i 4 de maig... guia de mà del viatger de Natura

Primer dia. 1 de maig  Sortirem a les 4.35h (sí, heu llegit bé) de la carretera de Vilassar, davant del restaurant Els Caçadors... i anirem amb el nostre autocar fins a l'Hotel IBIS*** la Gerena, a Alcalá de Henares.

Allà, tarda lliure per anar a Madrid a visitar la ciutat, anar demani (si algú li ve de gust) i sopar de tapes.

Segon dia. 2 de maig  Desprès d'esmorzar, anirem cap al Parc Natural de la Tablas de Daimiel, i despés, dinarem a Toledo, per acabar visitant l'exposició internacional que enguany es celebra a aquesta ciutat sobre el Greco (entrada al Museu de la Cruz inclosa al viatge).

Tercer dia. 3 de maig Desprès d'esmorzar, sortirem cap a la Granja de San ildefonso, a Segóvia, per visitar els seus jardins i el seu palau. Anirem a dinar a Segòvia, on podrem quedar-nos bocabadats amb l'aqueducte romà per, acabar la tarda a Madrid, a el Prado, i pels que vulguin, sopar de tapes a la capital d'Espanya.

Quart dia.  4 de maigDesprès d'esmorzar, tornada cap a casa, aturant-nos a la vila de monumental de Medinaceli... i després, fins Argentona.

Els que volgueu més info, continueu llegint aquest bloc...

Que no us podeu oblidar...

No us podeu oblidar la vostra documentació (DNI...) i la roba còmode per caminar (Parc Natural de las Tablas, la Granja de San Ildefonso, Madrid...), la càmara de foto, uns binoculars (poden ser útils a las Tablas), una motxila d'atac (per portar una mica d'aigua, una gorra -preferentment la de Natura!!), i la samarreta de Natura (pel que no en tingui encara, nes la pot demanar per només 5 euros!).

Dia 1. Argentona-Alcalà de Henares-Madrid

Sortirem a les 4.35h. del matí de la Crta de Vilassar d'Argentona, al costat del Restaurant els Caçadors.

Anirem fins a Madrid per arribar a les 13h a l'Hotel, deixar maletes i migdia i tarda lliure per dinar.

Els que volgueu, anirem a Madrid per fer un dinar de tapes i a continuació, visitar el centre històric... el conegut com a Madrid dels Àustries...


Por Madrid de los Austrias, también llamado barrio de los Austrias, se conoce una amplia zona de la capital española, sin entidad administrativa, correspondiente al primitivo trazado medieval de la ciudad y a la expansión urbanística iniciada por los monarcas de la Casa de Austria, a partir de los reinados de Carlos I y, especialmente, de Felipe II, que, en el año 1561, estableció la Corte en Madrid. A efectos turísticos, el nombre se emplea para promocionar los conjuntos monumentales de una gran parte de los barrios administrativos de Sol y Palacio, que representa aproximadamente una cuarta parte de la citada zona. Además de su acepción geográfica, el término Madrid de los Austrias también tiene una acepción histórica. Según esta perspectiva, la expresión se emplea para designar la evolución, preferentemente urbanística, de la ciudad entre los reinados de Carlos I (r. 1516–1556), el primero de los Austrias, y Carlos II (r. 1665–1700), con el que se extinguió la rama española de esta dinastía.

Límites

Los límites del Madrid de los Austrias difieren significativamente según el punto de vista adoptado, ya sea histórico o turístico.

Límites históricos

Durante el reinado de Carlos I, Madrid estaba integrado por dos núcleos principales: el recinto comprendido dentro de la muralla cristiana, de origen medieval, y los arrabales. El casco urbano se extendía, de oeste a este, desde el Palacio Real hasta la Puerta del Sol; y, de norte a sur, desde la plaza de Santo Domingo hasta la plaza de la Cebada.

A partir de 1561, con la capitalidad, la ciudad creció de forma vertiginosa, expandiéndose principalmente hacia el este. El plano de Madrid realizado por Pedro Teixeira en el año 1656, casi un siglo después del establecimiento de la Corte, da una idea precisa de las dimensiones del casco urbano, en tiempos de Felipe IV (r. 1621–1665).

La villa estaba rodeada por una cerca, mandada construir por el citado monarca en el año 1625, levantada, hacia el norte, sobre las actuales calles de Génova, Sagasta, Carranza y Alberto Aguilera (conocidas popularmente como los bulevares); hacia el sur, sobre las rondas de Toledo, Valencia y Embajadores; hacia el este, sobre los paseos del Prado y Recoletos; y hacia el oeste, sobre los terraplenes del valle del río Manzanares.

Extramuros, se situaban los jardines, parajes agrestes y recintos palaciegos del Buen Retiro, en la parte oriental de la ciudad; de la Casa de Campo, en la occidental; y del El Pardo, en la noroccidental.

La cerca de Felipe IV sustituyó a una anterior, promovida por Felipe II (r. 1556–1598) y que enseguida quedó obsoleta. Fue erigida para detener el crecimiento desordenado que estaba experimentando la ciudad y actuó como una auténtica barrera urbanística, que limitó la expansión de la urbe hasta el siglo XIX. Fue derribada en 1868.

A grandes rasgos, el espacio comprendido dentro de la cerca de Felipe IV se corresponde en la actualidad con el distrito Centro. Su superficie es de 523,73 hectáreas y comprende los barrios administrativos de Cortes, Embajadores, Justicia, Palacio, Sol y Universidad.

Límites turísticos[editar]

A diferencia de los límites históricos, perfectamente establecidos a través de la cerca de Felipe IV, la zona promocionada turísticamente como Madrid de los Austrias carece de una delimitación precisa. Se circunscribe a un ámbito sensiblemente menor, que comprende parcialmente los barrios administrativos de Sol y Palacio, pertenecientes al distrito Centro de la capital.

Se estaría hablando de las áreas de influencia de las calles Mayor, Arenal, Segovia, carrera de San Francisco, Bailén y Toledo y de las plazas de la Cebada, de la Paja, Mayor, Puerta del Sol y de Oriente, donde se hallan barrios y áreas sin entidad administrativa, como La Latina, Ópera o Las Vistillas.

Aquí se encuentran conjuntos monumentales construidos tanto en los siglos XVI y XVII, cuando reinó en España la dinastía Habsburgo, como en épocas anteriores y posteriores. Por lo general, todos ellos quedan incluidos en los itinerarios turísticos que utilizan la expresión Madrid de los Austrias. Es el caso de las iglesias medievales de san Nicolás de los Servitas y san Pedro el Viejo, de los siglos XII y XIV, respectivamente, y del Palacio Real, erigido en el siglo XVIII.

En orden inverso, existen monumentos promovidos por los Austrias no integrados en las citadas rutas, al situarse fuera de los barrios de Sol y Palacio. Algunos ejemplos son el Salón de Reinos y el Casón del Buen Retiro, que formaron parte del desaparecido Palacio del Buen Retiro, y los jardines homónimos.

También quedan excluidas de esta clasificación turística zonas de menor valor monumental, pero con un gran significado histórico en la época de los Austrias. Es el caso del barrio de las Letras, articulado alrededor de la calle de las Huertas, donde coincidieron algunos de los literatos más destacados del Siglo de Oro español, tales como Félix Lope de Vega, Miguel de Cervantes o Francisco de Quevedo; o de la Casa de Campo, concebida por Felipe II como una finca de recreo y reserva de caza.
Link de la guia del Madrid dels Àustries: http://arte.vesconte.es/madrid-de-los-austrias/#guia

Dia 2. Matí. Parc Natural de las Tablas de Daimiel

El Parc Nacional de Tablas de Daimiel és un parc nacional espanyol que protegeix la zona humida homònima, les Tablas de Daimiel. El parc nacional és repartit administrativament entre els municipis de Daimiel i Villarrubia de los Ojos, a la Província De Ciudad Real, en la comunitat autònoma de Castella - la Manxa. És a més ZEPA i parteix de la Reserva de la biosfera La Mancha Húmeda. Tanmateix, la supervivència de la zona humida perilla a causa de la sobreexplotació dels aqüífers que provoca que sense aportament artificial d'aigua, la reserva sofreixi dures sequeres.

A causa d'aquesta degradació, el 22 d'octubre de 2009 la Comissió Europea obrí un expedient a l'Estat Espanyol, mentre que la UNESCO ja havia expressat anteriorment la possibilitat de retirar la figura de Reserva de la biosfera.

Història i característiques
Ja en 1325 L'infant Don Joan Manuel de Castella en seu “Libro de la caza” posa de manifest les qualitats de les vores del riu Cigüela per a la falconeria. Anys més tard, el 1575, Felipe II manà redactar la relació en la qual s'ordena literalment que "es guardés molt bé". Les Tablas de Daimiel, així com altres zones embassades dels voltants, tenen una llarga tradició com a espai de cacera d'aus aquàtiques: en particular, el General Prim el 1870 i el rei Alfonso XII el 1875 van caçar en aquests paratges.[3]

En 1956 es promulga la "Llei de Dessecació de Marges del Gigüela, Záncara i Guadiana", una llei que es manté en vigor fins i tot 1973, data en la qual es declaren Parc Nacional les Tablas de Daimiel. Durant tots aquells anys, es construeixen canals i dessequen hectàrees de zones humides. Tanmateix, la dessecació d'aquestes zones humides en els marges d'aquests rius va tenir una nefasta conseqüència per a tota la zona: l'amenaça de la dessecació definitiva planejava sobre llocs tan característics aigües a baix com els Ulls del Guadiana o les pròpies Tablas.

És a partir de la dècada de 1960 quan comencen els mals temps per a les Tablas. D'una banda s'acceleren les obres de canalització dels rius manxecs dessecant la zona i, d'altra banda ja a començaments dels 70, la generalització de regadius merma progressivament els recursos hídrics del subsòl.

L'especial riquesa ecològica de les Tablas de Daimiel ve, segons l'opinió del conservador del parc Jesús Casas, del fet que els dos rius que confluïen en el mateix tenien diferent salinitat. Mentre que l'aigua de l'aqüífer 23,[4] o el que és el mateix, la del Guadiana, és completament dolç, la del Cigüela és salina, la qual cosa creava un paradís per a diferents tipus de fauna i flora.

El Guadiana
En pocs anys el riu Guadiana quedà definitivament sec produint-se un desastre ecològic i geològic de greus conseqüències. La torba, que havia estat submergida sota l'aigua, comença a cremar, bé de forma espontània o induïda per incendis en terres limítrofes. La torba cremava sense flama, internament, amb profusió de vapors que sortien a través de les esquerdes del terreny.

El Gigüela
El Gigüela, aigües amunt de Las Tablas, inclòs tot el tram comprès en el terme de Villarrubia, també va ser canalitzat, amb una profunditat d'uns 2 o 3 metres sobre la cota 0'0, talant i arrencant l'arbreda que s'havia creat en els seus "civancas", transformant així el paisatge, quedant desolades les riberes en baixar apreciablement els nivells hídrics, pel qual gradualment va quedar devastada tant la seva fauna com la seva flora.

A més, les aigües del Gigüela van desaparèixer a causa de la creació de llacunes artificials dalt del seu curs. Són espais dedicats a la cacera que atreuen les aus migratòries. Els propietaris de les esmentades llacunes han utilitzat tots els mètodes possibles per sostreure l'aigua, com petits forats laterals tapats per canyís que han anat drenant el cabal del riu.

Divulgació i protecció
Paral·lelament a aquests treballs, Las Tablas van ser visitades per il·lustres científics com Félix Rodríguez de la Fuente que, com a paratge de singular característica, va despertar en ells un creixent interès posant de manifest les seves riqueses faunístiques i botàniques, amb les seves publicacions científiques, fent que l'atenció mundial se centrés en aquest punt de la Manxa. Així, va obtenir una qualificació preferent en l'anomenat “Proyecto MAR” de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), pla destinat a la custòdia i rescat de les àrees humides del continent europeu, que iniciava els seus passos en 1965 amb un catàleg dels llocs de major valor sobre això; que recomanava al Govern el seu manteniment i protecció.

Tanmateix, i desatenent els especialistes, des de 1967, les obres de canalització dels rius adquiriren un ritme accelerat, i als marjals del Guadiana començaren a repercutir greument els descensos del nivell de les aigües. L'alarma que produí aquest fet van motivar un actiu moviment en el qual van participar científics diversos de tot tipus, i del qual es va fer ressò l'Estat a través de seu Institut Nacional per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA). La polèmica oberta va saltar al gran públic i va tenir un ressonant reflex en la premsa espanyola.

Després d'ordenar el Govern la suspensió de les obres de dessecació, es creà una Comissió Interministerial per tal d'intervenir en el conflicte plantejat i dictaminar una solució satisfactòria, i el febrer de 1973, assolien un compromís final, detenint-se definitivament els treballs de dessecació, anunciant la creació del Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel, en els límits d'una àrea de 1.820 Ha. Posteriorment, l'any 1980, el Parc va ser ampliat per la part sud fins a la seva extensió actual de 1.928 Ha.

Patrimoni biològic
Les Tablas és un ecosistema denominat tablas fluviales que es formaven pels desbordaments dels rius en els seus trams mitjos, afavorits per fenòmens de semiendorreisme i per l'escassetat de pendents.

El parc compta amb uns aiguamolls formats a partir de la confluència del riu Guadiana i el seu afluent Gigüela i és un dels ecosistemes aquàtics més importants d'Espanya a causa de la fauna i flora que habiten en ella. També és important pel gran nombre d'aus migratòries que passen per la zona com els ànecs i les oques.

Les Tablas de Daimiel i Villarrubia estan formades per les aigües de dos rius de diferent naturalesa, la qual cosa les converteix en un ecosistema privilegiat: l'aigua del riu Gigüela que procedeix dels erms de Cabrejas a la muntanya de Conca aporta aigües salabroses, mentre que el riu Guadiana aporta aigües dolces que sorgeixen de seus “ulls” aproximadament a uns quinze quilòmetres al nord del parc nacional, en el terme municipal de Villarrubia de los Ojos.

Flora
L'aigua dolça del Guadiana afavoreix el creixement de marjals de canyís (Phragmites australis, Phragmites communis mentre que l'aigua salabrosa del Cigüela afavoreix el creixement de la vegetació palustre, principalment la “masiega” (Cladium mariscus). La vegetació predominant és la palustre. El masiegal abunda extraordinàriament, i és el més extens dels que encara subsisteixen a Europa Occidental.

En les àrees menys profundes hi ha amplis grups de bogues (gènere typha), Scirpus lacustris, Scirpus maritimus i joncs (gènere Juncus).

Una de les formacions més característica del Parc Nacional són les prades de caròfits, constituïdes per diferents espècies del gènere Chara (Chara hispida, Chara major, Chara canescens conegudes localment amb el nom de ovas, i que poden formar un tapís gairebé continu en els fons inundats. Esporàdicament, a les vores d'alguna de les seves illes, creixen els tamarius (Tamarix gallica) única espècie arbòria del parc nacional.

Fauna

En la fauna migradora destaca l'agró roig (Ardea purpurea), el bernat pescaire (Ardea cinerea) junt amb el martinet blanc (Egretta garzetta), Martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el bitó comú (Botaurus stellaris), el xibec (Netta rufina), l'ànec cullerot Anas clypeata, els ànecs xiuladors (Anas penelope, Anas acuta), l'ànec cuallarg (Anas crecca), el falcó mostatxut (Falco subbuteo), el zampullín chico (Podiceps auritus), el cabussó collnegre (Podiceps nigricollis), el camallarga (Himantopus himantopus), el buitrón (Cisticola juncidis), la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus) etc.

En la fauna sedentària es pot citar al cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes), antany molt abundant i important font d'ingressos per a les famílies de Daimiel, avui gairebé extingit per aquestes aigües. Després de la introducció del gran predador que és el lluç de riu ((Esox lucius) s'ha posat en en perill a les espècies autòctones tals com el barb (Barbus barbus), la carpa (Cyprinus carpio) i el cachuelo (Squalius cephalus) que es troben també amenaçats d'extinció.

A la primavera i l'estiu hi sol haver amfibis i rèptils com la reineta arbòria (Hyla arborea), la rana común (Rana ridibunda) el gripau comú (Bufo bufo), la salamandra comuna (Salamandra salamandra), la serp de collaret (Natrix natrix) i la colobra escurçonera (Natrix maura).

Dels mamífers es pot destacar el turó comú (Mustela putorius), la guilla (Vulpes vulpes], la llúdriga (Lutra lutra), la rata d'aigua (Arvicola sapidus), així com els que viuen en les proximitats: conill de bosc (Oryctolagus cuniculus), llebres (Lepus capensis), mosteles (Mustela nivalis) o senglars (Sus scrofa).

Mereixen menció igualment l'arpellot de marjal (Circus aeruginosus), la focha comuna (Fulica atra), la polla d'aigua Gallinula chloropus, l'ànec collverd (Anas platyrhynchos), l'ànec griset (Anas strepera), el blauet (Alcedo atthis), el porró bru Aythya nyroca i el morell de plomall (Aythya fuligula).

Sobreexplotació dels recursos hídrics
El Ministeri de Medi Ambient reconegué l'existència d'una degradació de l'entorn a causa d'una sobreexplotació dels recursos hídrics (de fet, es van transformar cent mil hectàrees de secà en regadiu en les últimes dècades), el que "va anar provocant un desembassament important de l'aqüífer 23 que es va traduir en un descens progressiu del nivell freàtic, la principal conseqüència del qual va ser l'anul·lació de les descàrregues naturals que es produïen als Ulls del Guadiana i a Las Tablas de Daimiel i Villarrubia."

De la mateixa forma, l'alcalde de Daimiel (José Díaz del Campo) admet que “entre tots l'hem delmat”. De les 1750 hectàrees considerades com a inundables, l'aigua va cobrir en els anys 2006, 2007 i 2009: 35, 26 i 15 hectàrees respectivament (abans de transvasaments).
Però existeixen evidències que l'equilibri ecològic de la zona s'ha trencat: la dificultat per trobar un equilibri que ajudi a mantenir aquest espai natural ha obligat a les diferents Administracions a posar en marxa mesurades per evitar aquesta degradació, com per exemple transvasaments d'aigua des del Tajo a través del Cigüela. De fet, en els anys 1997 i 2009 el Govern es va veure obligat a autoritzar un transvasament davant de l'amenaça que les Tablas s'assequessin completament.

Aquesta situació extrema ha estat advertida per diverses organitzacions ecologistes, que alerten del perill de perdre la figura de protecció de Reserva de la Biosfera. El Consell Científic de la UNESCO va debatre el 13 de juny de 2008 un informe, prèviament elaborat, que recomanava retirar cautelarment la denominació, fins a 2015. La decisió va ser donar al govern d'Espanya i a la Junta de Castella-la Manxa tres anys de termini per a la recuperació del parc, període després del qual es plantejarà de nou la possibilitat de retirar la qualificació (cosa que no ocorreria en tot cas fins a 2015).

La posició dels ecologistes respecte del transvasament i les obres aprovades el novembre de 2009 (amb una inversió de 18 milions d'euros) és matisada: per exemple, des de Fons Mundial per la Natura diuen que "estaríem disposats a aprovar aquest transvasament però només si es garanteix que serà una mica extraordinàriament, de manera puntual i tècnicament ben estudiat" perquè el dèficit hídric de Las Tablas s'ha de solucionar a llarg termini, amb polítiques sostenibles i una política agrària que deixi de fomentar el regadiu.
Finalment, la Comissió Europea obrí un expedient d'ofici a Espanya el 22 d'octubre de 2009 davant de la situació de degradació del parc.

Incendis soterrats
Com a conseqüència de la sobreexplotació dels recursos hídrics, Daimiel va començar a assecar-se. La torba acumulada per l'activitat dels canyissars que abans restava inundada, s'assecà i s'encengué per autoignició o per la propagació d'incendis forestals propers, com va ocórrer en 1988) i més recentment el 2009. En assecar-se la torba, també s'encongí i clivellà el terreny, engrandit així els canals en l'interior de la torba. Aquests canals permeten el moviment d'aire cap al subsòl i l'escapada de fums d'un incendi de combustió latent a l'interior de la torbera.

L'incendi soterrat de 2009 es va detectar el 26 d'agost. El novembre d'aquell any, la situació era molt greu L'esdeveniment ha portat a les autoritats a transportar dues grans canonades que inundin el terra del parc, però semblen més que insuficients. També s'aixafa la torba amb grans pales per tancar les esquerdes i evitar així que continuï cremant-se. Els encarregats del parc afirmaren que un incendi soterrat és molt difícil de controlar. Fins a desembre-gener l'incendi va romandre actiu i van poder veure's fumaroles sortir del terra (especialment en els dies de fred per la condensació de l'aigua producte de la combustió).
Tanmateix, i malgrat la sobreexplotació a què estan sotmesos els aqüífers, el govern va decidir el 29 d'octubre de 2009 emprar els drets d'extracció de pous de les finques de la seva propietat amb l'objectiu de controlar el foc.

Després de les abundants pluges de l'hivern 2009-10, el Parc es va tornar a inundar (1.232 ha. a finals de gener), tanmateix diverses organitzacions ecologistes van advertir que la recuperació del parc encara queda lluny i passa per la recuperació dels aqüífers.

Dia 2. Migdia i tarda. Toledo. El Greco.


Pasearse por Toledo es como viajar en la máquina del tiempo. Pues su especialidad no radica sólo en la serie tan espléndida de monumentos de todas las épocas que contiene, sino en que toda la ciudad es un monumento en sí misma, y así ha sido oficialmente reconocida al declararla en todo su conjunto "Monumento Nacional" i Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO.

Tan viva es esta presencia histórica, que le aconsejamos recorrerla cronológicamente, (a pie, como en la ciudad no existen barrios separados). Nunca antes habrá recibido tal lección sobre la historia española, al ser Toledo la ciudad que ofrece el resumen más completo y sugestivo de la misma.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
En la Época Romana

El primero que cita "Toletum" en sus textos fue Tito Livio, describiendola como una pequeña aglomeración fortificada. Pero ya bajo dominación romana estuvo bien reconocido su valor estratégico y de esta época podemos visitar su Circo Romano, su Acueducto y numerosos restos romanos, como las monedas que en la ciudad se acuñaron.

En la Época Visigótica

Los reyes godos instalan su corte aquí a mediados del siglo VI, llegando a ser la capital de España, recibe el título de "Ciudad Real", convirtiendose en un brillante centro artístico de orfebres y decoradores. De esta época data el castillo medieval de San Servando.

En la Época Musulmana

La llamada Tolaitola, se convierte en el más importante centro musulmán al Norte de España. Los restos más remarcables de esta época son:
La Mezquita del Cristo de la Luz, del s. X, aún intacta. Sobre cuatro columnas visigóticas reposan nueve cúpulas de las más diversas estructuras, todas ellas inspiradas en la Mezquita de Córdoba.
La Vieja Puerta de la Bisagra, construida entre los siglos XII y XIII, es la única que queda de la antigua muralla árabe.

Los cristianos que vivían en territorio musulmán (mozárabes) tuvieron sus iglesias abiertas, de esta época datan la iglesia de San Sebastián y la de Santa Eulalia, aunque fueron reconstruidas posteriormente, se pueden apreciar las huellas de esta época.

En la Época de la Reconquista

En 1085 Alfonso VI reconquista Toledo y la hace capital de su reino. Comienza así una nueva etapa de esplendor y enriquecimiento que llegaría a su apogeo a finales del s. XV y principios del XVI. De esta etapa data la Escuela de Traductores de Toledo, la que sirvió para conjugar el saber clásico y oriental, exportándolos hacia occidente. Este fue quizás el centro más importante de convivencia pacífica entre judios, árabes y cristianos.

Los musulmanes que se quedaron tras la reconquista en tierras cristianas crearon un estilo específico muy interesante; el mudéjar, en el que las bases de carácter cristiano medieval se verían en gran manera influenciadas por aspectos y soluciones decorativas de carácter musulmán. Es precisamente en Toledo donde se encuentran numerosas muestras arquitectónicas de este estilo. Las más importantes huellas las podremos apreciar en las iglesias del Cristo de la Vega, la de San Vicente, San Miguel o la de Santiago del Arrabal, bella muestra del arte mudéjar toledano del s. XIII. Otras asimismo ofrecen atractivos adicionales, como la de San Román, erigida en 1221, que alberga un pequeño museo de arte visigótico, o Santo Tomé, que a parte de su hermosa torre mudéjar, nos ofrece la oportunidad de apreciar uno de los más importantes cuadros del Greco, El Entierro del Conde de Orgaz.

También en estilo mudéjar se conservan dos bellísimas sinagogas de las numerosas que se construyeron en la ciudad; la Sinagoga de Santa Maria la Blanca, que constituye un ejemplo arquitectónico interesantísimo y proporcionado, de gran inspiración almohade con sus bellas arcadas sobre los originales capiteles. La Sinagoga de El Tránsito, construida por el tesorero de Pedro I de Castilla, Samuel Ha Leví, presenta una estructura mudéjar de excepcional simpleza. Tras la expulsión de los judios fue constituida en templo cristiano por la Orden de Alcántara, quienes afortunadamente respetaron los caracteres hebreos que aún pueden apreciarse en su cornisa alta.

De estilo gótico es imprescindible admirar la Catedral , cuya construcción comenzó en 1226, y después de dos siglos, en 1492, año del descubrimiento de América, fue terminada en su estructura fundamental. Aquí serían posteriormente proclamados sucesores al trono Juana la Loca y Felipe el Hermoso.
La robustez de sus líneas, sus elementos decorativos mudéjares, su estructura cúbica, la excepcional distribución de su planta, la hacen la más original de todas las que fueron construidas en la época gótica.
Sobre su esbelta torre se divisa una bellísima panorámica. Su sacristía alberga una auténtica pinacoteca donde se encuentran pinturas del Greco, Goya y Van Dyck entre otros. En la Sala del Tesoro se expone una impresionante Custodia, con 2,50 m. de altura y 200 Kg. de peso, elaborada por Juan de Arfe en el s. XVI en plata dorada.

De estilo gótico es también el impresionante Puente de San Martín , una de las obras arquitectónicas más características de Toledo, que se eleva esbelto sobre el río Tajo, con una torre a cada extremo.

A partir del siglo XV

En el s. XV los Reyes Católicos eligen a la capital, Toledo, como sede para su último reposo, construyendo para ello la Iglesia de San Juan de los Reyes, y el Monasterio, de estilo gótico isabelino, enriquecido con elementos mudéjares. En él destaca su claustro, de una excepcional belleza.

En 1560, bajo el reinado de Felipe II, la ciudad deja de ser la capital política del reino para pasar la capitalidad a Madrid, pero continua siendo capital eclesiástica, pues no en vano Toledo fue sede de 18 concilios.

El antiguo Hospital de Santa Cruz es tal vez el primer edificio renacentista, fundado por D. Pedro González de Mendoza, fallecido después de la conquista de Granada, en 1493. El edificio, que no vio construido, es de finales del s. XV y principios del XVI. Supone una verdadera joya artística heredera de este período. Destacan en él su fachada plateresca, el patio y la escalera, obra de Covarrubias, y sus artesonados mudéjares y renacentistas. Hoy día, convertido en museo, comprende secciones de Bellas Artes, Arqueología y Artes decorativas.

Tras el Renacimiento aún se construyen obras de gran importancia, como Santo Domingo el Antiguo, la Puerta Nueva de la Bisagra y San José.

De estilo Barroco son La Iglesia de San Juan de los Jesuitas, y cómo no, el mayor legado de esta época; las obras del Greco, en comunión perfecta con la ciudad en que habitó. Sus cuadros se podrán admirar en numerosos edificios, algunos de los cuales ya hemos citado, y en la casa que fue su vivienda; la Casa y Museo del Greco.

Por fin, tras El Arco de la Sangre, donde estaba la posada que Cervantes citara en el Quijote, (otro insigne caballero toledano) llegamos al Alcázar , símbolo de Toledo, que pone punto final a esta historia, dominando la "Villa imperial". A lo lejos, se divisa el castillo medieval de San Servando, encerrando así a Toledo en un circulo histórico del que parece no salir.
 
El Greco
Fitxer:El Greco - The Burial of the Count of Orgaz.JPGDoménikos Theotokópulos (en grec: Δομήνικος Θεοτοκόπουλος; Càndia, Creta, 1541 - Toledo, 7 d'abril de 1614), conegut amb el nom d'El Greco,[n. 1] fou un pintor, escultor i arquitecte d'origen grec que va treballar principalment al Regne de Castella.
Fins als 26 anys va viure a Creta –que en aquella època pertanyent a la República de Venècia– on va ser un apreciat mestre d'icones de l'Escola cretenca o postbizantina, primer a Venècia, assumint plenament l'estil de Ticià i Tintoretto, i després a Roma, estudiant el manierisme de Miquel Àngel. El 1577 es va establir a Toledo (Espanya), on va viure i treballar la resta de la seva vida.
La seva formació pictòrica va ser complexa, obtinguda en tres focus culturals molt diferents: la seva primera formació bizantina va ser la causant d'importants aspectes de la seva obra que van florir en la seva maduresa; la segona la va obtenir a Venècia dels pintors de l'alt renaixement, especialment de Ticià, aprenent la pintura a l'oli i la seva gamma de colors –ell sempre es va considerar part de l'escola veneciana–; finalment, la seva estada a Roma li va permetre conèixer l'obra de Miquel Àngel i el manierisme, que es va convertir en el seu estil vital, interpretat d'una forma autònoma.[2]
La seva obra consta de grans llenços per a retaules d'esglésies, nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses –en els que sovint va participar el seu taller– i un grup de retrats considerats del màxim nivell. A les seves primeres obres mestres espanyoles s'aprecia la influència dels seus mestres italians. Tanmateix, aviat va evolucionar cap a una obra personal caracteritzada per les seves figures manieristes extraordinàriament allargades amb il·luminació pròpia, primes, fantasmals, molt expressives, en ambients indefinits i una gamma de colors cercant els contrasts. Aquest estil es va identificar amb l'esperit de la Contrareforma i es va anar extremant en els seus últims anys.
Actualment està considerat un dels artistes més grans de la civilització occidental. Aquesta alta consideració és recent i s'ha anat formant en els últims cent anys, canviant l'apreciació sobre la seva pintura formada en els dos segles i mig posteriors a la seva mort, en què va arribar a considerar-se un pintor excèntric i marginal dins la història de l'art.
Link més info del Greco: http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Greco
EL GRECO 2014
Más de 100 obras del Greco se reunen en la mayor exposición del pintor en la historia. La mayor parte de ellas provienen de 29 ciudades distintas del mundo. 
Aunque parezca sorprendente, nunca se ha realizado una exposición sobre el Greco en Toledo. En 1902 se celebró la primera muestra sobre el artista en el Museo del Prado y, desde entonces, la figura del pintor se ha dado a conocer a través de exposiciones en el mundo entero, pero nunca en Toledo, su ciudad.
El Museo de Santa Cruz es la sede, junto a los llamados Espacios Greco, de la mayor exposición jamás realizada de la obra del pintor: la Sacristía de la Catedral de Toledo, la Capilla de San José, el convento de Santo Domingo el Antiguo, La Iglesia de Santo Tomé y el Hospital Tavera. Estos espacios conservan los lienzos originales, lo que ofrece a la exposición un carácter único e irrepetible fuera de Toledo.
Obras de toda su carrera
Esta exposición parte de la actividad del Greco antes de llegar a España, de Candía y Venecia a Roma, con la mirada puesta en su primera formación como maestro pintor en Creta y su paulatina apropiación de los modos occidentales italianos, a la sombra de Tiziano, Tintoretto, Giorgio Giulio Clovio, Miguel Ángel y otros artistas italianos de lienzos o estampas.
Pone un importante énfasis en su labor como retratista, la única con la que obtuvo fama y el reconocimiento de sus clientes contemporáneos, incluso a pesar de su contraste con el tipo de retrato vigente en la España de Felipe II.
Se presenta al Greco como pintor de imágenes devocionales en España, vinculándose esta actividad con sus estrategias comerciales y su tendencia a la réplica seriada de sus composiciones, así como a la difusión final de las mismas a través de la estampa, medio que le permitía ampliar su oferta y diversificar sus clientes.
Además, en España desarrolló sus capacidades escenográficas evolucionando como artista, de pintor a inventor y pintor de retablos complejos y pluridisciplinares en los que diseñaba su arquitectura y sus esculturas, lo cual le exigió un nuevo aprendizaje, transformándolo en un artista plural.
Nosotros visitaremos el Museo de Santa Cruz, donde podremos admirtar:
  • El arquitecto Andrea Paladio (Copenague, Den - National Gallery of Denmark)
  • Vista de Toledo (Nueva York, USA  - The Metropolitan Museum of Art)
  • San Martín y el mendigo (Washington, USA - The National Gallery)
  • Cristo en la Cruz con dos donantes (París, Fr - Museo de Louvre)
  • San Lucas pintando a la Virgen (Atenas, Gr - Benaki Museum)
  • La Dormición de la Virgen (Syros, Gr -  Iglesia de la Kolmesis)
  • Tríptico de Módena (Modena, It - Galleria Estense)
  • El soplón (Nápoles, It - Museo di Capodimonte)
  • La Adoración de los pastores (Roma, It - Galleria Nazionale d´Arte antica Palazzo Barberini)
  • La Adoración del Nombre de Jesús (Londres, UK - The National Gallery)
  • San Pedro y San Pablo (San Petersburgo, Rus - The State Hermitage Museum)
  • Retrato de un escultor (Ginebra, Sui - Colección particular)
  • San Pedro y San Pablo  (Barcelona - Museo Nacional de Arte de Cataluña)
  • La Coronación de la Virgen (Guadalupe, Cáceres - Monasterio de Nuestra Señora de Guadalupe)
  • El caballero de la mano en el pecho (Madrid - Museo Nacional del Prado)
  • La Adoración de los pastores de Sto. Domingo el Ant.  (Madrid - Museo Nacional del Prado)
  • La Anunciación  (Madrid - Fundación Thyssen- Bornemisza)
  • San Sebastián  (Palencia - Obispado de Palencia)
  • Jorge Manuel Theotocópuli  (Sevilla - Museo de Bellas Artes de Sevilla)